La deesa grega Eirene -la Pax romana- representa el mite de la pau entre els humans, un objectiu suprem que els Bonobo expressen en la seva vida diària, erigint-los en referent del desenvolupament humà.

El fet contrastat que l’espècie animal genèticament i morfològicament més propera a la humana tingui comportaments molt més eficients que els nostres en aspectes individuals i socials determinants, constitueix un repte per a tothom qui estigui interessat en conèixer les claus del desenvolupament humà.

Aquesta realitat viva - els Bonobo- única i excepcional obre múltiples interrogants i, sobretot, expectatives. El major interrogant que planteja és que, a la llum de la recerca científica actual, encara no sabem interpretar correctament les sinergies entre herència genètica i cultura. I sembla -i és lògic que sigui així- que ens és més fàcil entendre-ho en referència els bonobos que no pas a la nostra espècie. Per això sobretot, protegir-los és tan important ja que permet avançar en aquella recerca. També hi ha moltes altres raons per fer-ho, totes presidides per la obligació moral de preservar la diversitat biològica de plantes i d’animals. El www.abcd10000ef.org dedicat a la didàctica sobre la cultura agrícola i el www.projecteguardabosc.cat que recull una experiència pilot de preservació d’ecosistemes pastorals i de races ramaderes, són dues altres línies de treball dins el mateix objectiu.

De fet, allò que els bonobos han aconseguit és que la personalitat femenina s’expressi com a figura central de la societat. I, des dels inicis del període històric aquest és el dèficit més greu de la societat humana, caracteritzada per l’exercici de la violència física i psicològica individual i social dels mascles damunt les femelles, i per l’exercici de la violència física i psicològica col·lectiva damunt els que identifica com l’adversari.

Entre els humans, la diversitat cultural ofereix exemples actuals de societats diferents, encara que són poques i demogràficament en declivi, com els crown d’Amèrica del Nord, els maori de Nova Zelanda, els mosuo del sud de Xina.
I l’antropologia troba rastres d’un passat diferent -algunes eines de mà i moltes de les pintures rupestres del neolític tardà-, el en qual la figura femenina i els seus atributs eren objecte de reconeixement social i públic preeminent. En aquest sentit, i donada la divisió del treball lògica en les societats de caçadors- recol·lectors, cal atribuir a les dones el descobriment de l’agricultura, una innovació que quan va donar el seus fruits en el major procés globlalitzador de la història, va tombar-se contra elles, doncs la domesticació de les plantes va permetre el creixement exponencial de la població i va provocar la seva sedentarització en territoris i poblats estables, que s’havien de protegir dels insolidaris i dels estrangers a la comunitat mitjançant estratègies que no podien pas excloure la violència, sinó tot el contrari.
I des d’aleshores, l’enemic exterior va erigir-se com a justificació i excusa per al desenvolupament i la dominància dels valors del patriarcat. Alguns temes de la mitologia antiga expliquen aquest canvi cultural i social.

Ara, quan els problemes globals plantejats per la demografia i la degradació dels sistemes naturals superen en molt als que pot representar “l’enemic exterior”, els valors del patriarcat com a orientadors del desenvolupament humà han quedat obsolets. I és urgent i imprescindible recuperar els valors femenins com a rectors de la nova època. I en això, la societat bonobo apareix com referent, doncs permet visualitzar i objectivar les dinàmiques que regeixen la interrelació entre adaptació biològica i evolució cultural en un model de pau social envejable.

Des de fa unes quantes dècades, els valors del patriarcat, tot i mantenir-se vigents, han perdut en gran part el vigor i seguretat demostrats durant mil·lennis, i com mai en la història coneguda, les guerres son mal acceptades, la violència genera rebuig i, a bona part del món la domèstica ja és un delicte. És a dir que, malgrat el seu domini, el model patriarcal veu reduïda la seva vigència, exclusivitat i vigor.

No obstant aquesta realitat, impensable en un passat no gaire llunyà, els valors atribuïbles a la feminitat encara no troben els camins d’expressió capaços de representar un model nou, de major eficiència.

Es pot dir que ara els mascles humans tenen la percepció que estan perdent el seu paper preeminent en l’estructura social. I també que, a l’àmbit de la parella, es veuen afectats per una sensació de inseguretat en el seu comportament sexual. Una inseguretat que els homes de unes poques generacions anteriors experimentaven molt rarament, ja que tant els patrons del seu aprenentatge sexual com els del seu comportament de parella formal, al marge de la seva discutible qualitat moral, eren conseqüents i funcionals ja que reforçaven el seu paper dominant en l’organització i la jerarquia socials.

Ara, mancat d’aprenentatge i mancat de justificació, el paper sexual del mascle en la relació de parella ja no pot ser el que era fins fa ben poc. Però, tampoc sap quin comportament ha de tenir; i està en crisi. I òbviament, la femella ho pateix i té dificultats per expressar tant la seva sexualitat com la seva funció central en la organització social.
I aquesta disfuncionalitat sensorial i afectiva, amb gran incidència en les vivències emocionals i la formació del caràcter individual, afecta negativament les capacitats de les persones i les de la societat per enfrontar els greus reptes que ha d’enfrontar al nivell col·lectiu.

I és en aquest camp, el de la construcció dels sistemes de representació i de poder, on els bonobos enriqueixen les expectatives del desenvolupament humà.

Francesc Ventura Sala